Des de les direccions dels centres educatius, sovint observem, amb certa perplexitat, com es mouen els engranatges de l’Administració. L’arribada del recent informe de l’OCDE sobre el sistema educatiu català ens convida a fer una reflexió profunda, no només pel seu contingut, sinó per la idoneïtat d’haver gastat 1,48 milions d’euros de diner públic per acabar confirmant allò que ja sabíem. El contrast amb la iniciativa del Grup Impulsor de Mesures de Millores Educatives de principis de 2024 no podria ser més paradigmàtic.
D’una banda, tenim un informe internacional milionari. De l’altra, una iniciativa nascuda en seu parlamentària, amb el suport de la majoria de grups polítics i a cost zero. El Grup Impulsor, format per divuit persones des del voluntariat i la vocació de servei, va treballar en un temps rècord d’un mes i mig. En aquest grup hi vam ser presents les direccions, amb tres membres escollits directament per la junta central de direccions públiques, acompanyats també per direccions de centres concertats, assegurant així una mirada transversal i representativa del conjunt del Servei d’Educació de Catalunya.
El document resultant del Grup Impulsor va ser ben rebut per la comunitat educativa, tot i que sovint va ser assenyalat per alguns sectors com a «poc valent». Però des de les direccions sabem que aquesta suposada falta de valentia era, en realitat, el reflex d’una gran capacitat de consens. En educació, les revolucions de saló duren poc; el que realment transforma el sistema són els acords amplis que es poden aplicar i sostenir en el temps.
I què ens ha aportat l’informe de l’OCDE d’1,48 milions d’euros respecte a aquell document fet a casa? La realitat és que l’OCDE valida entre un 80% i un 90% de les grans línies estratègiques que ja havíem consensuat. No hi ha contradiccions de fons. Ambdós documents assenyalen les mateixes urgències: la inclusió, l’equitat, l’estabilitat de les plantilles i, molt especialment, el lideratge pedagògic i la reducció de la burocràcia. L’única gran diferència és que l’OCDE, des de la seva visió més estratègica, ens diu com governar i avaluar aquestes mesures perquè siguin sostenibles. Arribats a aquest punt, la reflexió és clara: no necessitàvem un informe milionari per diagnosticar què li passa a l’educació a Catalunya. Ja ho havíem fet els professionals a peu d’aula.
I cal dir-ho ben clar: no estem parlant només d’aquesta darrera iniciativa del Grup Impulsor. Des de les associacions i les juntes de direccions portem anys treballant aquests mateixos temes, picant pedra i arribant a les mateixes conclusions que ara ens venen avalades des de fora, a preu d’or. Hem presentat informes, hem fet propostes i hem alertat de les necessitats del sistema en tots els espais possibles. Però ja se sap, no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. O, el que resulta encara més preocupant: que aquell a qui no li interessa escoltar.
En aquest escenari, cal reivindicar i posar un èmfasi absolut en el paper de les direccions com a eix central del sistema educatiu. Som la veu més autoritzada per representar socialment els centres educatius, ja que actuem com a nexe natural i imprescindible entre l’Administració i la comunitat educativa. És des de la direcció on s’entén de veritat l’efecte de qualsevol política educativa, perquè som nosaltres qui la traduïm a l’aplicació pràctica, topant sovint amb les costures de la burocràcia i la realitat de les aules.
Una realitat que la mateixa OCDE assenyala i que patim diàriament: el nostre sistema educatiu està molt més centralitzat que la mitjana internacional pel que fa a la presa de decisions. Segons l’informe, només un 10% de les decisions es prenen a escala de centre, enfront del 34% de la mitjana de l’OCDE, sent la gestió de personal i de recursos les àrees on tenim menys marge de maniobra.
El Grup Impulsor ja reclamava descarregar els equips directius de tasques administratives per poder exercir un veritable lideratge pedagògic. Perquè aquest lideratge sigui real, l’autonomia de centre no pot ser només un concepte sobre el paper. Necessitem eines reals per a l’estabilització dels equips docents, limitant la rotació i participant activament en la selecció de perfils que s’adeqüin als nostres projectes educatius. Sense estabilitat a les plantilles, especialment als centres de màxima complexitat, l’acompanyament a l’alumnat i la lluita contra la segregació són gairebé impossibles.
Com a direccions, agraïm que organismes internacionals validin el rumb, però el full de ruta ja el teníem clar. Ara és el moment de passar de la diagnosi a l’acció. És l’hora que l’Administració confiï de veritat en els centres, ens alliberi de la burocràcia asfixiant, ens doti dels recursos necessaris segons la complexitat real de cada centre, i ens doni l’autonomia i les eines per liderar la millora que el nostre alumnat mereix.