Quan des dels centres educatius defensem l’escola inclusiva, no ho fem des de la retòrica, sinó des del convenciment que és l’únic model pedagògic possible per garantir l’equitat. No obstant això, per fer realitat aquest propòsit, la voluntat i l’esforç dels claustres no són suficients; calen recursos estructurals, estables i, sobretot, presents des del minut u de cada curs escolar.
A les portes del mes d’octubre, ens veiem en l’obligació de denunciar una situació que transcendeix la simple incidència administrativa per convertir-se en un greu obstacle per al funcionament normalitzat de molts centres educatius, especialment aquells situats a les zones on el servei de monitoratge de suport educatiu ha estat adjudicat a la Fundació Pere Tarrés.
Ens trobem que aproximadament la meitat dels centres educatius d’aquestes zones encara no disposen de la totalitat del personal de suport assignat. En alguns casos, l’alumnat més vulnerable ha arribat a les aules sense l’acompanyament necessari establert en les resolucions pertinents.
La resposta dels centres educatius davant d’aquestes emergències sempre és la mateixa: responsabilitat i contenció. Davant l’absència del recurs extern, els centres es veuen obligats a derivar recursos propis -docents, personal d’atenció educativa de plantilla- per atendre l’alumnat amb necessitats educatives especials. Aquesta reubicació de personal no només tensiona enormement els claustres en un moment d’inici de curs especialment sensible, sinó que inevitablement minva la bona aplicació i el desplegament dels projectes educatius, afectant el conjunt de l’alumnat.
Aquest inici de curs ens trobem amb uns claustres especialment tensionats, on necessitàvem que els recents acords amb els sindicats fossin visibles i tangibles per poder generar un clima de confiança. Necessitàvem comptar amb la generositat i l’empenta del personal docent per posar en marxa els projectes educatius. Malauradament, desgavells organitzatius com aquest ens deixen, a les direccions, sense arguments i ens ho posen molt complicat a l’hora de demanar implicació i gestionar el dia a dia amb serenitat.
El que resulta més dolorós d’aquesta crisi no és només la manca de personal, sinó l’absoluta opacitat, desinformació i sensació de desemparament institucional. L’atenció per part del Departament d’Educació i Formació Professional ha estat desigual i, malauradament, basada en l’atzar de poder contactar amb algun responsable tècnic dels serveis territorials (SSTT).
Per una banda, l’empresa adjudicatària, en molts casos, senzillament no ha respost als correus electrònics i els seus telèfons romanen bloquejats. De fet, s’ha dit que els correus no seran ni llegits perquè han reestructurat el personal i els centres cal que els reformulin. Però en cap cas s’ha informat, oficialment, d’on. S’ha argumentat que el problema rau en la dificultat de donar compliment a l’article 41 de l’Estatut dels treballadors (modificacions substancials de les condicions de treball), però la veritat és que en altres SSTT, on operen altres empreses, aquest greu problema no s’ha produït.
Això ens porta a assenyalar una responsabilitat directa dels SSTT afectats, que van assignar les hores definitives als centres el dia 3 de setembre. A principis de juliol s’havien rebut unes hores provisionals i les direccions van comunicar les seves necessitats, però no va servir de res. Aquesta planificació va deixar a la nova empresa adjudicatària només tres dies hàbils per gestionar milers d’hores i contractar centenars de professionals abans de l’inici de les classes. En altres zones del territori, aquesta tasca, com és exigible, estava ja tancada durant el mes de juliol. No exculpem a l’empresa, la seva gestió i comunicació han estat totalment inadequades, però, entenem que és una responsabilitat compartida amb l’òrgan gestor.
Moltes de les professionals que ja es troben als centres hi són per voluntat pròpia, sabent que l’alumnat les necessita, però sovint desconeixen l’estat exacte del seu contracte perquè l’empresa no s’hi ha posat en contacte. Així mateix, moltes hores aprovades i necessàries segueixen sense ser cobertes.
Volem posar especial preponderància en el fet que, a hores d’ara, les direccions encara no han rebut ni un sol correu oficial amb una explicació clara o orientacions sobre com procedir. Quan s’ha intentat reclamar, l’única via habilitada ha estat un formulari asèptic del qual només s’obté una resposta automatitzada i genèrica:
«A l’atenció de la direcció,
Benvolguts/des,
Hem registrat la incidència que heu introduït en relació al servei de monitoratge. Des del Servei Territorial estem fent la revisió dels diferents casos i el seguiment de les resolucions d’aquestes incidències per part de la Fundació Pere Tarrés.
Tot i que el volum d’incidències és important, durant els propers dies des de l’entitat que gestiona el servei aniran resolent les vostres demandes. En paral·lel, des del ST farem seguiment de les resolucions per garantir que aquestes es fan d’acord amb els compromisos existents.
Agraïm la vostra comprensió i estem a la vostra disposició per al que sigui necessari.
Salutacions cordials,”
En la mateixa línia, alguns centres, aquesta setmana, van rebre un correu dient que podien fer una proposta de persona si la coneixien per accelerar la situació, fet que ha generat més confusió. Al juliol ja es van fer propostes que no van ser escoltades i, a hores d’ara, és difícil trobar persones. La solució, un cop més, l’han de posar les direccions a la desesperada i a destemps.
S’han donat explicacions verbals a través de les juntes territorials de direccions a les direccions representants, però no s’ha enviat absolutament res per escrit a la totalitat dels centres afectats. Pitjor encara, a les direccions representants se’ls ha intentat confrontar directament amb l’empresa -una tasca fiscalitzadora que no ens pertoca en absolut-, mentre els SSTT s’han desentès del problema derivant la responsabilitat a Serveis Centrals.
La paradoxa ha estat màxima quan, des de la mateixa Secretaria General i al costat de la Consellera, en seu del Consell d’Educació de Catalunya, s’ha volgut transmetre un missatge de falsa tranquil·litat afirmant que s’estava fent un seguiment acurat des dels SSTT, que són qui gestionen l’assumpte, i que la situació ja estava resolta. La realitat a peu de centre, un mes després de l’inici del curs, desmenteix categòricament aquest relat.
Aquesta situació s’agreuja per la manca crònica de professionals en altres estructures de suport clau per a la inclusió, com ara algunes dotacions en determinades SIEI i SIEI+, i fins i tot en els Serveis Educatius.
Cal esmentar també una anomalia que, després de cinc cursos d’avançament del calendari escolar, segueix sense corregir-se: serveis essencials com els Equips d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica (EAP) continuen operant amb dinàmiques prèvies a aquest canvi. No inicien la seva atenció directa als centres fins al mes d’octubre i s’arriba a la situació incomprensible de planificar jornades de formació d’aquests professionals durant l’horari en què haurien d’estar atenent els centres a l’inici de curs, precisament quan l’orientació per a l’acollida d’alumnat vulnerable és més urgent.
Volem fer palès el greuge comparatiu que suposa que aquesta situació s’estigui donant a determinats serveis territorials, mentre que en d’altres la gestió s’ha dut a terme de manera impecable i serveis com els EAP han estat històricament presents des del primer dia als centres. Ningú creu més en l’autonomia de centres i de gestió territorial que nosaltres, les direccions. Ara bé, en qüestions tan sensibles i fonamentals com la inclusió, és imprescindible unificar criteris per assegurar que es garanteixen els drets de tot l’alumnat, independentment d’on hagi nascut o de quin servei territorial depengui.
Un Departament amb sentit de l’organització i de la responsabilitat pública, si detecta l’incompliment flagrant o la incapacitat d’una empresa concessionària, no hauria de delegar en les direccions el paper de reclamar a l’empresa i d’assumir les conseqüències d’aquesta negligència. El Departament no pot observar des de la tanca.
Ens preguntem per què l’Administració no ha actuat de forma proactiva i contundent. Per què, davant d’una crisi d’aquesta magnitud, no s’han activat mecanismes d’emergència destinant recursos propis -com l’optimització de perfils dels Serveis Educatius, o fins i tot nomenant personal docent de manera temporal i extraordinària- per atendre aquesta necessitat bàsica de l’alumnat, traslladant a posteriori la factura i les sancions pertinents a l’empresa incomplidora?
Als centres educatius ho tenim clar: quan tenim una mancança que s’escapa del nostre control o una baixa sobtada, reaccionem immediatament, replanifiquem i garantim l’atenció i la seguretat de l’alumnat amb els recursos disponibles, sense buscar excuses fora del centre. És aquesta mateixa diligència, aquesta cultura de l’atenció i la resolució d’emergències, la que reclamem a qui ens governa. L’escola inclusiva no pot ser, curs rere curs, la baula més dèbil d’un sistema gestionat a empentes i rodolons.